1. Reflexió inicial sobre la relació entre la tecnologia i el món educatiu. Durant segles, la manera de treballar del professorat ha sofert pocs canvis. Si un metge, cuiner, missatger, impressor... del s XVIII posem per cas, vingués a l’actualitat, trobaria molts canvis en la manera de treballar de la seva professió.
    Un professor d’universitat, especialment en certes disciplines, no s’hi trobaria tan estrany, veritat? És cert que hi ha algunes eines que són diferents, però la metodologia és, essencialment, la mateixa. (compte, la imatge és del s. XVI).
    La tasca del professorat continua essent una tasca solitària que es basa, en gran part, en la transmissió de coneixements.
  2. El model de transmissió del coneixement, que encara avui predomina a la universitat, és aquest.
    Es considera que els estudiants són ampolles buides que cal omplir amb uns coneixements que, com a experts, posseïm els professors. A més, els professors estructurem la informació d’una manera que considerem la més adient, però no necessàriament ha de resultar vàlida per a tothom.
  3. Al seu treball a l’aula, el professorat ha anat incorporant diverses eines:
    - Per a visualitzar informació: diapositives, vídeo, DVD
    - Per a facilitar l’accés a la informació: transparències, fotocòpies i, més recentment, powerpoint, que ens ha permès combinar text i imatge d’una manera eficient i molt “resultona”
    Quan el professorat ha utilitzat aquestes eines ho ha fet adaptant-les a la seva manera de treballar tradicional, les ha “domesticat”, de manera que no han produït un canvi en el model transmissiu (i parlo en general, també ha hagut iniciatives individuals molt reeixides però, tot s’ha de dir, difícils d’encaixar al model transmissiu dominant).
  4. Però han arribat les NT: els ordinadors, internet...
    El professorat va intentar, de nou, la mateixa estratègia: domesticar aquestes eines per tal d’utilitzar-les com a complement al seu treball a l’aula amb la mateixa metodologia.
    Ho hem intentat: fins i tot utilitzem els ordinadors i internet per a distribuir el mateix material que abans proporcionàvem fotocopiat.
    Però així no sembla que estiguem aprofitant el potencial de les TIC, veritat?
    Tenim la sensació incòmoda que les TIC no es deixen assimilar tan fàcilment i és que, de fet, no es poden assimilar a la manera tradicional de treballar del professorat.
  5. Quan les hem volgut utilitzar com una eina més ha passat això: l’educació mirant-se el gegant de la tecnologia, en certa manera podríem dir que acomplexada, petita, mirant de no quedar-se enrere i fent tot allò que la tecnologia li deia. Però, en el fons, preguntant-se:
    Què puc fer amb això?
    Per incorporar les TIC al sistema educatiu cal:
    1. Un canvi en la concepció del fet d’ensenyar/aprendre
    2. Un canvi en la metodologia de treball
    >>
    >> Si ens adonem d’això, si aconseguim entrar al camí del canvi productiu, l’esquema s’invertirà i l’educació utilitzarà les TIC. I no només les utilitzarà, sinó que prendrà la davantera i li demanarà què necessita.
  6. Per incorporar les TIC d’una manera efectiva, calen aquests canvis:
    1. En la concepció del fet d’ensenyar / aprendre
    >> Fa molt de temps que es parla que aprendre és un procés de construcció del coneixement, però aquest principi, acceptat en teoria, no ha acabat d’instal·lar-se a la pràctica habitual. És important reflexionar sobre com concebim aquest procés, ja que la nostra concepció condicionarà la nostra pràctica diària.
    >> La part important del procés no és com ensenyem els professors, sinó com aprenen els estudiants. Aquesta és la part que ha de condicionar el procés.
    1. En la metodologia
    >> Sembla que, ara sí, començarem a canviar la nostra manera de treballar, tot i que no serà fàcil. No tenim models, però ens caldrà aprendre.
  7. Internet està canviant, ha canviat ja profundament, la formació no presencial, que ha passat de ser un tipus de formació marginal (ofert per algunes acadèmies de formació i poquíssimes universitats especialitzades en formació a distància) a una opció que va guanyant el seu lloc al costat de la formació tradicional (presencial).
  8. I no només això: una de les aplicacions de les TIC a l’educació, la formació en línia basada en internet, està tenint un paper decisiu en la producció dels canvis que el món educatiu ha de fer per tal d’integrar les TIC i que acabem de comentar:
    - Canvis en la concepció del fet d’ensenyar / aprendre
    - Canvis en la metodologia de treball
    I això per què? Perquè la formació en línia, per ser efectiva, ha de situar el centre d’atenció a l’aprenentatge, no a l’ensenyament (l’A condiciona el procés).
    En aquest sentit, la formació en línia està esdevenint pionera en el canvi de model metodològic i, en aquest sentit, podem afirmar que internet està provocant una revolució educativa
  9. Quina idea podem treure de tot això?
    Bé, he seguit un fil en la meva exposició perquè tenia la intenció d’arribar a un punt. M’agradaria tenir clar que tots nosaltres, més o menys, compartim una idea. Reflexionem un moment i mirem de respondre aquesta pregunta:
    Quina idea podem treure de tot això?
    Jo ho resumiria en dos punts, és clar que vosaltres podeu visualitzar-ho de manera diferent. En tot cas, no crec que estigueu molt lluny d’aquests dos punts (i si ho esteu és que no he expressat gaire bé allò que volia comunicar-vos!)
  10. Arribats a aquest punt, però, ens podríem preguntar:
    Cal incorporar les TIC a l’educació?
    Aquesta és una pregunta legítima, és clar. Sempre hem de mesurar els esforços que una empresa requereix tenint en compte els beneficis que ens aporta. Si els beneficis no ho compensen ens podem plantejar si val la pena fer l’esforç.
    Tot i que també hi ha un altre aspecte a tenir en compte: potser hi ha condicionants externs que ens duguin pel camí del canvi, encara que no sigui el millor.
    En tot cas, crec que val la pena que fem aquesta reflexió perquè l’única manera que puguem incorporar les TIC amb èxit a la nostra tasca habitual és que hi estiguem convençuts del que fem i de perquè ho fem.
  11. Fins fa poc, ja ho hem dit, les innovacions a l’ensenyament universitari han estat escasses. Durant molt de temps la tasca del professor universitari ha estat (i en molts casos encara ho és) una tasca solitària: el professor només es necessitava a ell mateix i un lloc on ensenyar als seus estudiants.
    Cal complicar-nos la vida? Si les TIC requereixen un canvi metodològic, de debò cal incorporar-les? Però si això que tenim ja funciona, veritat?
    També, és clar, ens podríem plantejar la qüestió d’una altra manera: com que cal un canvi metodològic, ens poden ajudar les TIC? En aquest cas, és veritat, hauríem de tenir clar que necessitem un canvi metodològic.
    Mirarem de respondre la primera visió de la qüestió en aquesta sessió.
    Espero que al final de les dues sessions tinguem respostes també per a la segona manera d’enfocar-la.
  12. Actualment hi ha diverses tendències que exerceixen pressió per tal que la universitat incorpori les noves tecnologies educatives:
    - Les forces econòmiques i socials que promouen l’ús de les tecnologies a tots els àmbits de la societat.
    - La necessitat d’estratègies més flexibles d’E / A
    - L’aparició d’un nou panorama competitiu
    - El potencial de millora de la qualitat
  13. La societat promou l’ús extensiu i intensiu de la tecnologia a tots els àmbits. Aquí teniu algunes dades, segurament no són ni les més significatives ni les més actuals, però crec que són suficients per fer-nos reflexionar sobre l’abast que les NT estan tenint a la societat.
    L’educació superior n’ha de quedar fora? Ha de limitar-se a utilitzar les NT per a fer tasques de gestió?
    Als EEUU, que els agrada tant fer enquestes, l’any 200 van fer una enquesta nacional sobre la informàtica universitària. Els enquestats van respondre que el repte més important al qual s’havien d’enfrontar les universitats americanes al llarg dels 2-3 ans següents era “el suport al professorat en els seus esforços per integrar la tecnologia a l’educació”.
  14. La societat demana una major flexibilitat:
    - Canvis en les necessitats dels usuaris: més persones i més diverses volen accedir i necessiten formació
    - Canvis en les demandes de formació (i demandes canviants). Les institucions educatives han de respondre a aquests canvis i ho han de fer amb una certa agilitat. Fins i tot serà més necessari que les universitats col·laborin entre elles i ofereixin programes conjunts.
    - Major necessitat de formació contínua. I no pensem només en els estudiants potencials. També els professors som estudiants potencials al llarg de tota la nostra carrera i necessitem formació permanent, formal o informal, mitjançant cursos, seminaris, espais de treball col·laboratiu,...
    - Podem parlar també de l’EEES i del procés de convergència europea
    “…nuevo modelo educativo que ha de orientar las programaciones y las metodologías docentes centrándolas en el aprendizaje de los estudiantes, no exclusivamente en las horas lectivas.” (REAL DECRETO 1125/2003, de 5 de septiembre)
    Aquí, cada institució educativa farà la interpretació que cregui convenient, però en tot cas haurà d’introduir metodologies de treball centrades a l’estudiant.
  15. Fins ara la formació superior era competència gairebé exclusiva de les universitats. La tecnologia, però, ha permès abaratir costos (ja no calen edificis i campus extensos) i han entrat al mercat nous proveïdors de formació
    (tot i que la majoria dels cursos en línia són ofertats per les facultats i universitats tradicionals o les tradicionals universitats a distància, com la UNED, també hi han aparegut noves universitats especialitzades a la formació en línia, com la UOC).
  16. La tecnologia representa un potencial de millora de la qualitat de l’educació.
    Mentre que diversos estudis mostren aquest potencial, d’altres mostren que no hi ha diferències significatives. La cosa és: com mesurem els resultats? És molt probable que siguin diferents, ja que com que les metodologies de treball ho són, els aprenentatges també ho seran.
    En tot cas, potser ens hauríem de preguntar quins resultats volem obtenir, quins perfils professionals demanen la societat. (més)
  17. Divendres 29 d’abril de 2005 vaig assistir a una jornada de presentació de la metodologia d’aprenentatge basat en problemes (ABP, PBL). Em van sorprendre unes dades que va presentar Sílvia Gómez, professora del Dept. de Dret Mercantil, Dret del Treball i de la Seguretat Social de la UB sobre la formació dels juristes.
    L’origen de les dades era l’estudi que l’AQUCatalunya (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya) va realitzar el curs 99-2000 i que va publicar l’any 2003. Tot i que jo no he tingut accés a les dades, aquestes són algunes de les que es van presentar a la jornada.
    És a dir, almenys en aquest cas (i podríem pensar que també a altres disciplines), els graduats tenen, al moment de llicenciar-se, un excés de coneixements teòrics i un dèficit en altres objectius de formació que després els hi seran necessaris.
    Fa uns dies em va arribar una notícia: en un estudi (crec que al Regne Unit) s’havia trobat que els resultats en matemàtiques dels nens que havien rebut ensenyament tradicional eren superiors als dels nens que havien utilitzat TIC. A mi em sembla evident que han de ser diferents: si es van utilitzar les proves tradicionals, els primers estaven millor “entrenats”.
    Si quan fem els estudis comparatius per veure l’impacte de l’ús de les noves tecnologies per a millorar l’aprenentatge ens limitem a mesurar els coneixements teòrics, segurament trobarem que els resultats són pitjors. Però: estem mesurant allò que els estudiants necessitaran? No ens estem oblidant d’altres coneixements tant o més importants?
  18. L’any 1987 A.W. Chickering i Z. Gamson van publicar "Seven Principles for Good Practice in Undergraduate Education," (AAHE - American Association for Higher Education- Bulletin, 1987).
    Una pràctica educativa de qualitat ha de basar-se en aquests 7 principis. Doncs si aquests principis són la base per a una educació de qualitat, podríem començar esbrinant si es poden aplicar a la FeL, veritat? Si ho fem, descobrirem que no només s’hi poden aplicar, sinó que
    la FeL, per a ser efectiva, els necessita!
    Llegir l’article “Seven Principles of Effective Teaching: A Practical Lens for Evaluating Online Courses” (Charles Graham, Kursat Cagiltay, Byung-Ro Lim, Joni Craner and Thomas M. Duffy. The Technology Source, March/April 2001)
    http://distance.wsu.edu/facultyresources/savedfromweb/7principles.htm
    Per parelles, explicar com es poden posar en pràctica aquests 7 principis a la formació en línia. Us podeu basar en l’article, però també podeu afegir idees de collita pròpia.
    Abans, però, m’agradaria fer una petita recapitulació del que hem tractat.
  19. Recordem les preguntes que ens havíem fet fa una estona?
    Cal incorporar les TIC al sistema educatiu?
    Com hem vist, hi ha diverses raons (pressions):
    - La societat utilitza les TIC de manera extensa i intensa
    - Calen estratègies més flexibles d’ensenyament / aprenentatge
    - S’està dibuixant un nou panorama competitiu a l’educació superior
    - La tecnologia pot incidir en la millora de la qualitat de l’educació
    Per tant, poden recuperar aquí la segona visió: com que necessitem un canvi metodològic, i ja que està vist que no ens podem quedar fora i l’educació ha d’incorporar les TIC, ens poden ajudar a fer aquest canvi?
    PAUSA: lectura de l’article i reflexió sobre com la formació en línia pot incorporar els 7 principis de qualitat.
  20. La formació en línia és l’aplicació de les TIC que més impacte està tenint al món educatiu. I no només per la flexibilitat d’espai i de temps que la majoria de vosaltres heu destacat a l’enquesta inicial.
  21. A més dels avantatges intrínsecs, la formació en línia està promovent el canvi metodològic. Alguns de vosaltres també ho heu destacat, especialment pel que fa a una major interacció del professor amb els estudiants.
    Això no obstant, hi ha més canvis metodològics que la formació en línia facilita i promou: procés centrat a l’aprenentatge, treball col·laboratiu, l’estudiant ha de prendre un paper actiu i responsable, el professor assumeix la tasca de facilitador, etc.
  22. Després d’aquesta introducció que he considerat necessària per tal de situar la formació en línia al context educatiu actual, ara sí, començarem a entrar al món de la formació en entorns tecnològics, tot i que sóc conscient que, per als qui no heu tastat la formació en línia “de veritat” (em refereixo a experiències de formació en les quals s’hagin desenvolupat comunitats d’aprenentatge) és una mica com explicar què és navegar a 1.000 km del mar o de qualsevol llac de més de 10 m2. La formació en línia s’ha de viure per arribar a copsar què és i què permet fer (de la mateixa manera que sabem què és la formació presencial perquè hem viscut el model en la nostra pròpia formació).
    La formació en entorns tecnològics ha rebut i rep diverses denominacions:
    Formació on line, Teleformació, e-Learning, Formació en línia.
    A mi, personalment, m’agrada més formació en línia, tot i que podem utilitzar de manera indistinta qualsevol d’aquestes denominacions.
    No entraré aquí en el debat de què és millor, la formació en línia i la formació presencial perquè considero que són i permeten coses diferents. Crec que el que cal fer és aprofitar els avantatges d’ambdues (i renunciar-hi només quan no hi ha més remei). És com discutir què és millor, conversar cara a cara o per telèfon. Depèn, veritat? Les dues maneres de conversar tenen els seus avantatges i... les seves limitacions. El millor és utilitzar una manera o una altra quan resulten més convenients.
  23. Algunes definicions...
  24. Jo, personalment, no considero la formació en línia com una metodologia, així que si hagués de triar una definició, de moment em quedaria amb aquesta.
  25. És a dir, d’una banda tenim la tecnologia i els recursos i d’una altra les persones implicades al procés. Doncs bé, perquè la FeL sigui efectiva i tingui èxit, la tecnologia i els recursos han d’estar al servei de la creació de comunitats virtuals.
    Vol dir això que la formació en línia no pot ser una tasca solitària? Difícil pregunta... Per a mi, un curs en el qual no s’arribin a constituir aquestes comunitats no està aprofitant el potencial de la formació en línia. Més aviat estem parlant d’un curs d’autoaprenentatge, amb una major o menor interacció amb un expert (no gaire diferent dels cursos d’aprendre idiomes per fascicles que se solen posar a la venda al començament de la tardor). Crec que sovint s’ha confós la formació virtual amb l’autoformació.
  26. Abans d’entrar en detall als requeriments de la formació en línia, una darrera cosa. La formació en línia és formació no presencial, la qual cosa condiciona moltes de les característiques pròpies d’aquesta modalitat de formació i de les maneres de treballar que són efectives.
    - El professor i l’estudiant no coincideixen al mateix espai. De fet, ni tan sols existeix un espai físic anomenat aula. Existeix un entorn basat en la tecnologia en el qual es relacionen.
    - El temps de treball no és el mateix. L’asincronia aporta certes característiques a la formació en línia:
    - Es perd espontaneïtat i rapidesa de reacció
    - S’afavoreix la reflexió i la qualitat de la retroacció: les respostes poden ser meditades i justificades, els estudiants més reflexius (i també els més tímids) tenen més oportunitats de participació.
    - Hi ha una major flexibilitat en el temps de dedicació (la qual cosa no vol dir que es requereixi una certa sincronia per tal que el curs vagi avançant a bon ritme i els estudiants puguin...
  27. Ara sí, anem a veure què cal per poder oferir formació en línia i perquè l’experiència sigui un èxit. En essència, la formació en línia requereix:
    - Una plataforma tecnològica (el programari sobre el qual construirem els espais d’interacció i comunicació).
    - Uns materials per a la formació que, veurem, no es poden limitar a penjar de l’aula virtual els documents que utilitzem a les classes presencials.
    - Uns usuaris, principalment el professor i l’estudiant (tot i que hi ha d’altres figures com poden ser el tutor, el coordinador, l’autor de continguts,...). Com veurem, professorat i estudiants han d’assumir funcions i rols diferents als de la formació presencial tradicional.
    - Una institució educativa que ofereixi els cursos. Perquè la formació en línia tingui èxit, la institució ha de tenir un projecte definit i ha de dedicar els recursos necessaris.
  28. Canvis en les infraestructures:
    Inclou no només la inversió inicial en programari i maquinari, sinó també el manteniment, la planificació, el desenvolupament (i manteniment, i millora) d’estratègies, la priorització de la despesa...
    Canvis en les actituds dels estudiants:
    Han de prendre un paper més actiu i responsable del seu propi aprenentatge, lluny d’actituds acomodatícies i poc participatives.
    Canvis en la formació del professorat:
    Té molts aspectes relacionats: formació inicial, actualització, suport just in time, tant tècnic com de les possibilitats pedagògiques, accés a materials i a l’avaluació de la seva qualitat...
    Som conscients que, tot i que hi ha institucions educatives que ho estan fent d’una manera força reeixida, no hi ha actualment un model definit de la formació del professorat en relació amb la integració de les TIC a la pràctica educativa.
  29. Com a professors ens hem de sentir còmodes treballant amb
    Noves estratègies: hem de tenir en compte que l’ús de les TIC implica necessàriament un canvi en la metodologia de treball. Cal, primer, adonar-se de la necessitat d’aquest canvi i, després, actuar en conseqüència. Però no ho farem si no ens hi sentim còmodes i segurs del que fem, com ho fem i per què ho fem.
    Noves possibilitats tècniques: no es tracta de ser experts, que ja existeixen, però sí de conèixer les possibilitats que tenim, els seus avantatges i les seves limitacions, el seu potencial. Hem de saber això també si volem demanar suport, hem d’entendre’ns amb els experts, els serveis, els “ens” que ens han d’oferir aquest suport.
  30. Per oferir/seguir un curs de formació en línia, el primer que cal és una plataforma tecnològica que ens permeti crear l’entorn d’aprenentatge. Les plataformes són
    un conjunt de programes per a servidors d’internet/intranet que ens permeten gestionar a través de la xarxa
    I això ens permet fer-ho a partir de diverses funcionalitats:
    - usuaris (tant els estudiants com els professors):
    - inscripció, identificació, autenticació
    - assignació de perfils (estudiant, professor, administrador, creador de cursos,...)
    - control de l’avaluació i de l’activitat
    - cursos:
    - posar recursos a disposició dels E i elaborar materials
    - elaborar activitats, programar-les i proposar tasques
    - dissenyar itineraris formatius
    - calendari de planificació i agenda
    - seguiment dels estudiants (activitat, control de l’avaluació)
    - serveis de comunicació: fòrums, xats, correu electrònic, videoconferència, servei de notícies,...
  31. Podem utilitzar aquests programes, seleccionar les funcionalitats i eines que necessitem i utilitzar-les per a construir un entorn de treball que anomenem entorn virtual d’aprenentatge (EVA) o aula virtual.
    La plataforma és l’eina tecnològica que hi ha darrere d’EVA.
  32. Característiques importants:
    - Han de ser segures (no perdre estudiants ni informació, que només hi puguin accedir els usuaris registrats)
    - Han de possibilitar crear una interfície, un entorn, que es pugui comprendre d’una manera intuïtiva, de manera que els usuaris no hagin d’invertir gaire temps ni esforç per comprendre què han de fer i com ho han de fer. La tecnologia ha de ser el més transparent possible.
    - L’EVA que creem a partir de la plataforma no ha de ser només un espai on penjar recursos als quals els estudiants hi puguin accedir.
    - Perquè la FeL sigui efectiva, un EVA ha de permetre que els estudiants (i el professor) arribin a formar una comunitat d’aprenentatge. És per això que les eines per a la comunicació són essencials.
    - I millor si tenen un preu assequible! N’hi ha de comercials, de pròpies i de programari lliure, que darrerament estan assolint un gran nivell de qualitat.
    Com ho estan fent les universitats? De maneres diverses, tot i que darrerament s’està observant una tendència que aposta per les plataformes de programari lliure.
    Consultar: “Los campus virtuales de las universidades españolas”, al curs en línia.
  33. Fi de la primera part...